La scala di seta

Fitxa:

Títol Original: La scala di seta
Traducció: L'escala de seda
Compositor: Gioachino Rossini
Llibretista: Giuseppe Foppa

Personatges:

Giulia: Irene Mas
Germano: Carles Pachón
Dorvil: Jorge Franco
Blansac: Jan Antem
Lucilla: Helena Ressurreição
Dormont: Elías Ongay

Equip artístic:

Direcció musical: Assunto Nese
Direcció artística i vocal: Raúl Giménez
Direcció d'escena: Anna Ponces
Pianista repertorista: Viviana Salisi

Orquestra Barcelona Concertante

Disseny d’escenografia: Anna Tantull, a partir d’una idea de l’alumnat d’ELISAVA
Construcció d’escenografia: Escola Superior de Cinema de Catalunya (ESCAC)
Vestuari: Núria Cardoner
Ajudant de vestuari: Iolanda Paternoy

Il·luminació: Ramón Pasqual i Anna Ponces

Tècnic de llums: Ramón Pasqual
Perruqueria i maquillatge: Kiona Vioque
Sobretítols: Víctor Oller

Una producció de l’Òpera de Cambra de Barcelona

Òpera en un acte estrenada el 9 de maig de 1812. Fou la tercera de les cinc farses que l'empresari Antonio Cera va encarregar Rossini pel teatre San Moisè de Venècia. El llibret, escrit per Giuseppe Maria Foppa, adapta una obra teatral d'Eugène de Planard.

L'acció transcorre a París, a meitats del segle XIX. El vell Dormont ha promès en matrimoni la seva pupil·la Giulia. La jove, però, s'ha casat d'amagat amb Dorvil. Cada nit la visita enfilant-se per l'escala de seda que ella l'hi llença per la finestra. Dorvil es mostra neguitós amb l'arribada del pretendent, però Giulia té un pla. Sap que la seva cosina està enamorada d'ell i pensa que podrà deslliurar-se del compromís quan es coneguin personalment. El criat Germano ho enreda tot afavorint els equívocs i confusions, però finalment s'aclarirà la veritat i tot es resoldrà feliçment.

“De les cinc farses venecianes, potser La scala di seta sigui la més divertida de totes. La meva posada en escena planteja l’òpera com una sitcom a l’estil de Friends o The Big Band Theory, posant en relleu la comicitat de les situacions. L’acció transcorre a la sala de l’apartament de Giulia, amb portes que donen a altres habitacions que no veiem mai, com passa a les sèries, però que generen una dinàmica àgil d’entrades i sortides. Les reaccions dels personatges, quan afronten les seves desgràcies o obstacles, ens fan riure per la seva barreja tragicòmica i ens mostren, alhora, la lleugeresa de la vida i les febleses de la condició humana. Hi intervenen molts ingredients propis de la comèdia, com ara l’ús d’un tempo ràpid per l’acció, la sorpresa, els amagatalls, tibar l’embolic fins a l’extrem… i tot plegat, acaba provocant en el públic un riure sorollós que demostra com de viva és l’òpera rossiniana”. 

Anna Ponces, directora d’escena